Sala Canal

•Agost 2, 2009 • Feu un comentari

Abans d’anar-hi has d’estar prepaprat. Aprovisionat d’Almax i de compreses per les perdues d’orina. Aquest lloc no deixarà indiferent, pots sofrir la sindrome d’Estendhal només entrar-hi. Situada a la vora de l’Albufera podem gaudir de una de les discoteques-boites característiques de la coentor, la Sala Canal.

L’Amfitrió no és altre que Vicente Ramírez al que ja hem mencionat, i és ací on desplega el “savoir faire” que com ell mateix diu ha adquirit al llarg dels seus viatges. Ja us podeu imaginar on ha estat. “ Sala CANAL comienza su andadura en el mundo del ocio en Abril del año 1969, consecuencia de la inquietante necesidad de crear algo nuevo en Valencia que sentía Vicente Ramírez. Influenciado por las diferentes culturas de los países que conoció, Sala CANAL siempre ha conservado el toque personal de su fundador.” ( Mira si he corregut terres que he estat en Alfarrasí…). En un primer lloc a la Grècia de Pericles, d’on sha dut una mostra d’estatuaria que per donar-li llustre ha pintat (encertadament) de “Titan plata” del bò. També déu d’haver estat a Versalles…., peró només un ratet.

L’ambient es composa per una part d’homes amb la camisa oberta fins al melic, patilles a lo Curro Jiménez, i amb el puret, no cal dir que ja entradets en edat. Per altra part estan elles, també entradetes en edat, engalanades amb el bò i millor del mercadet, fent-se les estretes quan ells els fan propostes agenollant-se al davant amb els braços en creu u oferint-los un “San Fransisco”, en fí…

Si tens sort pots asistir a una actuació del “boss“, ell, l’inigualable, “el artista que mas ha hecho por su tierra”, pa cagar-se….

De segur que no ho oblidaràs en la vida

canal

Enrique Marzal

•Març 15, 2009 • 1 comentari

Hauríem d’afegir una secció anomenada perruquins il·lustres on trobaria lloc el nostre personatge.

aidadefinitiva

Modisto de les famoses, com podem veure en la foto amb Aida Nízar, famosa on les hi hagen. Aida és la de la dreta.

Ârbitre de l’elegància, Enrique Marzal ( no us pergau l’entrevista) ha esdevingut el modisto oficial de totes les falleres de postín, també està empenyat en ser el modisto oficial de la familia reial, a la qual de volta en quant  envia un vestit de fallera, quant no per a la reina, per a la Letizia. Semblant personatge s’ha guanayat un lloc al balcó de l’Ajuntament de València per a les mascletades, des d’on fa declaracions per la televisió de los valencianos relatives a la indumentaria valenciana, ja que ell es considera especialista i de la que sap tant com de l’aparellament del cranc de Wisconsin.  No sols  és especialista en indumentaria valenciana sinò que a més a més el món de les disfresses no té secrets per a ell. Les ulleres i el perruquí posen de manifest que ens trobem davant d’un intelectual de primera línia.

•Març 5, 2009 • Feu un comentari
Vicente Ramírez

Vicente Ramírez, és el que hi ha baix del perruquí

Com cada vegada que s’acosten les Falles, esclaten tota mena de manifestacions artístiques, en la vesant musical destaca Vicente Ramírez, el propietari de la Sala Canal ( que mereix comentari apart ) que cada any ens sorprèn amb un nou disc que composa per a la ocasió.
Caldria recordar la seua prolífica discografia que conté èxits com: Valencia en Fallas, Noches de Canal, A toda vela… aquesta darrera composta expressament per a la Copa Amèrica i que trobàrem a faltar en el actes del event, no sabem per què, ja que aquesta oportunitat hauria sigut el trampolí per a un artista de la talla de Vicente Ramírez i de pas donaríem a conèixer al món la idiosincràsia del poble valencià. Ens hem quedat amb les ganes de vore la cara de Na Rita i a En Camps inaugurant el acte amb la cançoneta de ” A toda vela”.
Amb lletres com: “les llumenetes corrien per la pista, tu em preguntares si jo era futbolista”, Vicente Ramírez es posa a la altura dels grans lletristes com Brel, Leonard Cohen, és més, deixen aquests al nivell de poesia de la E.S.O.
Com a persona destaca la seua humilitat i la calvície galopant, encara que ell creu que no se li nota. També ha hagut gent empenyada en treu-re’l del armari, a la qual cosa s’ha negat rotundament, malgrat que dorm en un llit redó amb llençols de ras i envoltat de columnes i estàtues greco-romanes, nega que es tracte d’una mariquita versallesca i es reafirma en la seua masculinitat.
S’ha de dir que és un dels artistes que més ha fet pel territori, en concret va aterrar un troç de l’Albufera per a fer el aparcament de la sala Canal, ampliant així el Regne de València, de la qual cosa creu que deuríem d’estar-li agraïts.

Vicente Ramirez amb César Vidal

Vicente Ramirez , és la abeja maya,amb César Vidal

MONUMENT A “CHANQUETE”

•Març 3, 2009 • 2 comentaris


Monument a Antonio Ferrandis “Chanquete”. Situat al passeig de la Malvarrosa, el nostres governants-benefactors, no trobaren millor ubicació per regalar-nos la vista que el passeig de la Malvarrosa, el millor lloc per posar aquest detallet de boda de proporcions sobrehumanes.
L’artista degué començar per fer un monòlit amb un relleu del Chanquete en bronze, imagine que al principi degué pensar que seria suficient, però es veu que quan el tingué acabat pensà en afegir-li allò que faria que la glòria del Chanquete no passés desapercebuda i de pas trobar ell mateix un lloc al Parnàs dels escultors;…UN COLOM!!, Ja està!! un colom amb les ales esteses, bé esteses no per què si fa vent es poden trencar, clar que també es poden fer calades en una espècie d’encaix de Guipur que li donarà un altre aire, més clàssic, i ja saps, el clàssic no passa de moda.

Per sos tindre’l caldrà afegir un xurro però que per davant no es vorà i semblarà que el colomet estiga flotant en l’ aire, ( en tota la gràcia!!).

Però ací no acaba la cosa, En un atac “d’horror vacui”, l’escultor veié la oportunitat de remarcar l’Oscar que va guanyar Garci per la peli “Volver a empezar” (mai no sabrem per què el va guanyar), col·locant la gloriosa figura al darrere de les ales del colomet. D’aquest manera l’escultor tanca el cercle, ara cal donar-li la volta a tot el conjunt i potar cada 90º.

Em deixe el millor per al final, el pedestal, “de pedreria”, inspirat en los picapiedra, li dona agilitat al conjunt al temps que mig metre més d’altura, que de no ser així potser passaria inadvertida, i els nostres turistes no tindrien res a comentar.

Aquest grup escultòric és obra del reputat artista Rafael Orellano, que a més lluïx en el seu currículum vitae l’honor d’ésser fundador del GAV.

Ací podeu llegir una de les entrevistes que concedix a la “premsa lliure”.

Com no podia ser d’altra manera, l’obra ha meravellat als nostres governants-benefactors, així que sense pensars’ho més la dona de Alfonso Grau, primer tinent d’alcalde de l’Ajuntament de València li ha fet un encomandeta.

Guía del bon gust a la Comunida’

•Març 2, 2009 • 1 comentari

Després de molts anys de govern del PP a la comunitat, és hora de fer un recorregut per allò que ens han deixat com a patrimoni a la ciutat i també arreu del País.

Tothom sabem del bon gust dels governants, només cal vore on es compra Camps la roba. Ja era hora de fer justícia doncs i recopilar el bò i millor de les obres amb les que ens podem deleitar si fem una passejada.

Us aconsellaria tenir a mà el almax.